« Per destruir el català, caldria destruir (...) la frescor de les nits »
Dut per la construcció condicional d’aquesta frase de la Societat perpinyanesa dels Amics de la Constitució, del 1790, Joan-Francesc Castex-Ey ha imaginat un món on les nits ja no són fresques, per inferir-ne la conseqüència anunciada: la destrucció del català. Un català mai anomenat, car la mort d’una llengua emmudeix el món. La frescor de les nits és una obra de teatre eixuta, amb llocs genèrics, personatges sense nom i llenguatge conceptual, radicalment diferent del costumisme al qual ens acostumen els escenaris nord-catalans. Per facilitar una saludable catarsi, la posada en escena haurà d’explicitar l’abstracció amb peus de plom, sense ocultar el malestar que genera. Car l’espectador s’haurà de sentir tan molest, com ho són els mateixos personatges, per fer seu llur menester vital d’identitat. I encara més per entendre que sense llengua ja pot córrer per ser ell i estar bé. La frescor de les nits enyorada pel Vell que encara se’n recorda i anhelada pel Jove que mai no n’ha gaudit, tornarà tan bon punt el teló abaixat. Segur!, puix que els personatges d’en Castex-Ey s’han aixecat contra qui els deia de no parlar català.
Miquela Valls Robinson